INDEX DEL TREBALL

APROXIMACIÓ A LES VARIETATS DE
FIGUERA DE LA VALL D’ALBAIDA

Julià Bordera Calatayud

 

 

Ocell

 

 

 

ENTRANTS I EXQUISITATS

Bocí de cuixot amb tomata panesca al raig d’olives rojaletes
Amanida de ceba de la bava i ensalada rulla al vinagre de raïm esclafagerres
Paté de xeixa
Paella de blat fartó
Arròs caldós amb penques marcenques i fesols tabolls
Potatge de cigrons del saücPeres de pom d’espasa al vi, melmelada de prunes rebentacarteres i pinyons
Raïm grumer pansit, pa de figues del terròs i ametles de la pestanyeta
Crema de iogurt amb cireres tilaues
Flam de poma beneixamina amb most de raïm d’ull de perdiu

...

Figues al forn
Figues al forn, secanes i de la goteta de la mel.
A casa nostra i damunt la nostra taula, fruita de
la nostra terra: una aspiració amb projecció de futur
Si hi haguera una carta que els duguera,són un exemple de plats de tast exquisit i que regalen l’oïda amb el nom. Però ni el més reputat cuiner no els pot preparar, ni el més distingit restaurant no els podrà servir, ni el client més adinerat no els podria encomanar: aquests menús són complicats de compondre si no impossibles, perquè haurien de ser elaboratsa partir d’ingredients provinents de productes agraris de varietats tradicionals valencianes en perill d’extinció.
El present article només vol ser un gra de sorra en la recuperació de les varietats de figuera valldalbaidines. I, per extensió, de qualsevol classe de fruiter, hortalissa, llegum, cereal, planta aromàtica, condiment o fibra tèxtil de cultiu tradicional a la nostra terra valenciana.

 


La fesomia del paisatge agrari ha anat canviant constantment des dels inicis de l’agricultura, quan el bosc i el prat esdevenien terres conreades i noves classes de plantes anaven sent domesticades. Més tard, espècies ja cultivades arribaven des de terres llunyanes a mans de conqueridors o comerciants i eren implantades en una terra que mai abans no les havia vistes créixer. També variava el paisatge quan un cultiu present es propagava i en substituïa un altre que havia sigut dominant; o quan s’obtenien, descobrien o importaven varietats noves.El paisatge agrari es modificava i s’enriquia guanyant en diversitat i l’agricultor s’assegurava millors i més diverses collites.
El panorama actual és ben diferent. Els constants canvis mai no havien comportat una pèrdua de riquesa d’espècies i de varietats cultivades com la soferta en les últimes dècades. Al món sencer s’ha donat aquest fenomen i la FAO estima que durant el segle XX s’ha perdut el 75% de diversitat agrícola, un fet catastròfic i en progressió creixent que comporta la transformació del medi agrari en una espècie de paisatge de monocultiu en països sovint ofegats socialment i econòmica, on les grans multinacionals del sector primari controlen la producció de llavors i els preus dels productes queden també en les seues mans o en les d’altres especuladors: un producte agrari que passa a engrossir els excedents en comptes de destinar-se a alimentar eixa gran part de la població mundial depauperitzada i condemnada a morir-se de fam, per aquesta via.
Les terres de casa nostra no són una excepció. A la Vall d’Albaida, com a altres comarques valencianes, les espècies o varietats tradicionals d’hortalisses, arbres fruiters, vinya, cereals, llegums, etc., han caigut en l’oblit en el millor dels casos i, en la majoria, la desaparició del material genètic ha sigut absoluta. En el cas d’hortalisses, cereals o llegums, normalment es pot dir que una varietat ha desaparegut quan deixa de cultivar-se. Si en parlem dels arbres, és diferent. Per sort, l’arbre fruiter abandonat pot sobreviure per molts anys; per no parlar-ne del cultivat, que arriba a superar fins i tot els segles oferintnos les seues fruites, segons l’espècie.

RECUPERAR EL CULTIVAR, LA CULTURA I EL CULTIU: FARINA DE SAQUES BEN DIFERENTS

Sobre els nostres cultius i món agrari tradicional hi ha molt per estudiar i recuperar. Però allò més important de cara al futur, allò que no té espera, és la conservació d’una varietat o cultivar, és a dir, el mateix material vegetal: la planta. Cal que en preservem les varietats vives, amb garantia de continuïtat, i això implica el conreu en diferents àrees. Els bancs de germoplasma poden ser-hi una ajuda, però són una eina poc assequible al públic.La implantació del cultiu d’una varietat recuperada o tradicional, per a rendibilitzar-la econòmicament de manera que se’n garantisca la preservació i continuïtat, és una tasca ben difícil. Hui no hi hainterés als estaments públics per incentivar la diversitat agrària, i la tasca de recuperació sol quedar en mans del llaurador i la llauradora conscients i voluntariosos. Ells regalen a les generacions futures la seua il•lusió i dedicació, en destinar un tros dels seus bancals i una part del seu esforç perquè no desapareguen aquelles delicioses, entranyables i, èticament i genèticament, correctes varietats tradicionals.
Però qui hi té la clau és el consumidor, que ha de conéixer i demandar el producte. Contràriament, la tendència majoritària hui vigent és la compra als supermercats, amb un ventall de diversitat vegetal reduït, per no parlar-ne d’altres aspectes que el consumidor sol desconéixer o prefereix ignorar. Les cooperatives de consum, en auge en gran part d’Europa, poden ser unes bones aliades per a la recuperació i reimplantació de la diversitat genètica i de la qualitat i sobirania alimentària
Figues al forn
Figuera biriassot, a Lleida. A casa nostra,
anomenada de Burjassot, i bordissot.
Coneguda a Castella, les Canàries, França,
Itàlia, Portugal, al Brasil, etc.
La denominació varietal és l’enllaç
a una benguanyada reputació de segles
(o minimització de la dependència externa). Una altra opció, de moment la més operativa per conservar les varietats, són les associacions creades expressament amb eixe propòsit, com “Varietats d’ací”, o el moviment Slow Food, a més de les iniciatives particulars, com és el cas del present treball, o de tota aquella persona que cultiva una o diverses varietats tradicionals al seu tros de terra. Iniciatives públiques com la del Meló d’Or, impulsat l’estiu de 2012 per l’Ajuntament d’Ontinyent, caldria que foren més habituals.
Igualment important, a més de deliciós culturalment parlant, és recuperar-ne el nom original i la saviesa sobre els aprofitaments tradicionals particulars porta oberta, ací, al territori de l’etnobotànica. Açò és cada volta més complicat, ja que el temps hi corre en contra: estem vivint els darrers anys per a poder recollir i estudiar els coneixements tradicionals de l’agricultura que la gent ha heretat per transmissió generacional. És cert que si el nom de la varietat es perd, es pot rebatejar quin remei!: per exemple amb el topònim del lloc on es troba, o de la persona que l’ha conservada. Però, si perdem la denominació genuïna perdrem l’herència de la paraula i la interconnexió de l’espècie vegetal amb la comunitat humana que l’havia conreada, desarrelant del medi tots dos elements alhora. Les famosíssimes figues de Burjassot, en el moment en què perderen el nom passarien a ser unes simples figues de bona qualitat, i les figueres napolitanes ja no serien capaces d’evocar el seu possible origen italià, si n’oblidàrem el nom. Pel que fa a les propietats i els usos, amb l’experimentació i la necessitat (si s’escau) temps tindrien de ser objecte d’estudi, si se’n donara el cas. Temps al temps.

VARIETATS TRADICIONALS: DEFENSA I MESTISSATGE

Hom sol defensar les varietats considerades com a “tradicionals”1 al·legant que estan ben adaptades al medi, i normalment és cert. Però això no significa que una varietat “forastera” no puga funcionar millor que la tradicional, ni que siga més o menys saludable. També s’ha de considerar que el medi és canviant, i que una planta forana pot resistir millor una nova plaga o malaltia que la planta local, com va ser el cas de la fil·loxera i els peus de vinya americans. Altrament, cal tenir present que l’única cosa autòctona de la nostra terra són algunes fruites i plantes silvestres, perquè la major part dels que posem damunt taula per a menjar-nos-els han vingut de fora en algun moment de la Història. El mestissatge agrari i gastronòmic s’ha de valorar com a positiu, i la importantíssima defensa d’allò tradicional o autòcton ha de basar-se en raons de sobirania sobre el material genètic i d’herència cultural.

ELS FRUITERS OBLIDATS I ELS DESAPAREGUTS

Si parlem del cas particular de la diversitat dels fruiters, pràcticament tots han perdut varietats tradicionals, tret de l’olivera, que les ha mantingudes millor que la resta i les ha incrementades. L’albercoquer, la prunera, la bresquillera, el cirer, l’ametler, la pomera, la perera, el codonyer, la noguera, la vinya...
Pampolfigol
Pampolfígol en procés d’elaboració: sense l’intercanvi agrocultural
ancestral, l’únic ingredient disponible hi serien les llavoretes
de fenoll
tots han vist minvar el nombre dels seus cultivars tradicionals: s’hi ha obrat una substitució per varietats noves, o foranes, normalment amb bones aptituds per a satisfer la demanda del “mercat”. Pel camí, de vegades es perden els valors agronòmics i massa sovint també les bones qualitats organolèptiques i la salubritat, ja que el consumidor demanda aparença en comptes de sabor o facilitat de conservació. I la realitat sol ser que eixa uniformitat visual i eixe fàcil cultiu s’aconsegueixen mitjançant l’agroquímica, amb abús i tot de pesticides i fertilitzants sintètics. La pèrdua de rusticitat i aptituds de conservació són compensats amb agents externs per no dir agents de negoci i control sobre l’agricultura com fitosanitaris, cambres frigorífiques o subministrament d’aigua.
Altre cas és el dels fruiters que no han patit substitució, sinó directament desaparició del cultiu. Són casos extremadament greus com el dels ginjolers, les sorolleres, les nyespleres, les serveres, les carrasques de bellotes dolces, els garrofers i les figueres. Alguns d’aquests productes hui són difícils de comprar, però alguns encara és possible trobar-los en algunes parades del Mercat Central de València (tot un paisatge: cultural, visual i d’aromes), el d’Alcoi o ocasionalment en alguna paradeta de mercat de plaça de qualsevol poble de la Vall. I si a la gent, jove i de no tant, els preguntàrem si els agraden els gínjols, les sorolles, les nyesples, les serves, les bellotes, les garrofes i les bacores... obtindríem com a resposta moltes voltes “i això què és?”. Fruites que van desapareixent i són desconegudes, sens dubte.
Els ginjolers solien ser arbres aïllats i de marge, escassos pertot arreu, per bé que es té notícia d’alguna plantació dècades arrere, com a l’horta d’Alboraia, on els xiquets sovintejaven el bancal de ginjolers per a buscar-hi caragols, que allí eren més abundants, i menys problemàtic de trepitjar aquell camp, entre tanta parcel·la d’hortalissa.
Les sorolleres i els nyesplers sempre han sigut arbres minoritaris, criats als àmbits marginals de l’heretat, en què sovint s’aprofitava la presència espontània de gargullers per a empeltar-ne els peus. Les serveres es poden empeltar, però se solien reproduir de rebrots i com les nyesples, la seua fruita a més de ser d’una grandària reduïda només pot ser consumida en condicions de sobremaduració. Tot alhora i encara altres motius més com l’abandó del món rural i el menyspreu per allò d’abans, n’han causat l’oblit i la desaparició. Pel que fa a les bellotes, sempre s’han utilitzat per a alimentar el ramat, i els porcs. Però les delicioses bellotes dolces de carrasques espontànies o de varietats empeltades eren també apreciades com a aliment humà i se’n venien als mercats. Sovint es podia escoltar “eixa carrasca feia unes bellotes més bones que les castanyes”. No s’explica, doncs, que ara, quan arriba el fred, comprem castanyes i no ens enrecordem de les bellotes.
El garrofer va ser importantíssim per a l’alimentació animal i també va apaivagar més d’una ració de gana en èpoques de penúria com les de la postguerra; més tard es va aprofitar el garrofí per a la cosmètica. Hui perd superfície, però encara se’n poden trobar bancals cultivats.
El de la figuera és el cas més greu, per tractar-se d’un dels arbres més importants en altres temps, i un dels més oblidats actualment. No queden bancals de figueres a la Vall d’Albaida, i de cada volta en són menys els arbres aïllats: al contrari que els sempre escassos nyesplers, van ser moltes les varietats de figuera cultivades, i molts els aprofitaments.

ANTECEDENTS EN L’ESTUDI DE LES FIGUERES

Per bé que les referències escrites a la figuera, les varietats i el seu cultiu vénen de més de dos mil anys arrere, la concepció que es podria denominar moderna de la descripció de cultivars2 és relativament recent: de finals del segle XIX, quan Pere Estelrich va escriure el llibre La higuera y su cultivo en Mallorca (1888). El mateix autor publicaria en 1910 La higuera y su cultivo en España.
Va haver de transcórrer quasi un segle més fins que una altra publicació sobre la caracterització de varietats isquera a la llum. Es tracta de la magnífica monografia Les figueres mallorquines, de Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarès, editada el 1996. En 2007, obra del mateix Rosselló, va veure la llum Caracterització dels cultivars de figuera a Mallorca, amb la qual ampliava l’anterior. La darrera publicació de moment, la més completa sobre varietats i molts altres aspectes com el cultiu, la història, etc. és Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut Nou (Llucmajor), de Montserrat Pons (2009), del qual llibre en maig de 2012 s’ha presentat la segona edició ampliada en català i també la versió castellana. Un treball exquisit que arreplega sols una part de l’extensa col·lecció de varietats de figuera existents al camp d’experimentació de l’autor.

INTRODUCCIÓ A LA FIGUERA I LES FIGUES

La figuera (Ficus carica L.) és un fruiter mediterrani que pot fer dos collites: una de bacores, normalment entre juny i juliol, i altra de figues, d’agost a octubre.
Pampolfigol
Les figues seques van ser una important font de riquesa,
també a la Vall d’Albaida. La dita valenciana allò que
es perd en la pansa es guanya en la figa no és endebades
Aquest arbre ha sigut un dels més cultivats i la seua fruita va ser un dels productes agraris més demandats a través de la història. La bacora o la figa eren sovint la primera fruita fresca de l’estiu, molt apreciada i necessària per al llaurador, i tampoc no faltava en les taules de reis, nobles i del clero, a tall de luxe i delícia. Però més importants eren les figues seques, que aplegaven a ser substitutius del pa i eren objecte de comerç i motiu de riquesa. A més a més, era un aliment important per als animals.
La situació actual és ben diferent. Hui la figa és una fruita injustament oblidada: en molt poques ocasions es consumeixen figues, quasi mai tendres i poques voltes seques; per a l’alimentació del bestiar es recorre a productes més barats, a pesar de la menor qualitat del gènere. En els últims anys, el cultiu ha desaparegut pràcticament de les zones que en van ser productores i s’estan perdent els arbres aïllats al mateix ritme que se’n van els nostres majors: els coneixedors de les varietats,
Pampolfigol
Figues assecant-se al sol. Tant les figues fresques
com les seques tenen multitud d’aplicacions
en la gastronomia i la salut
les seues propietats i els aprofitaments. Aquest abandó generalitzat ha sigut causat per l’entrada d’altres fruites de més fàcil comercialització i per una falta de cultura al voltant de les figues i les seues propietats tan saludables.
potser per això se l’ha exclosa injustament de la dieta amb l’arribada del progrés. Aquesta fruita, que ens ha acompanyat durant segles i mil·lennis a les bones i a les males, es defén ella sola: les figues són una fruita exquisida i molt nutritiva; a més de tenir un alt contingut en sucres —que es triplica quan la figa està seca, conté molta fibra i té propietats digestives, expectorants i anticancerígenes, entre d’altres. Les seues aplicacions gastronòmiques són abundants i prova d’això és que la trobem en receptes tradicionals com les figues fresques, el pa de figa, el pamfígol i les nyofles, i fins en plats elaborats, tant amb figues seques com fresques, que van des d’ensalades fins als gelats, passant per guisats de carn o peix, potatges, truites, salses, postres, pastes i pastissos, bescuits, massapans, melmelades, confitures, cremes, licors, bombons, iogurts..., una gamma ben variada que li fa repetir-ne a aquell qui la tasta.
La figuera és un fruiter ancestral que mereix una millor consideració a casa nostra. L’estudi i la divulgació del ventall varietal són imprescindibles perquè aquest arbre tinga el lloc que li pertany en el desitjable futur agrobiodivers de la Vall d’Albaida.

BREUS NOTES HISTÒRIQUES SOBRE LA FIGUERA I LES FIGUES

Els arqueobotànics marquen com a inici de l’agricultura el cultiu de la figuera a Israel, 1.000 anys abans que el conreu dels cereals. És allí on s’han trobat els vestigis d’un rebost en un assentament neolític de fa 11.400 anys, amb restes de cereals silvestres, bellotes i figues: aquestes últimes provinents de varietats clarament domesticades (Sampedro 2006). Aquesta afirmació ha sigut qüestionada per la possibilitat que casualment es tractara de figues partenocàrpiques de figueres silvestres. En qualsevol cas, va ser al Mediterrani oriental on va romandre i evolucionar el cultiu, fins que els fenicis el van acostar a occident cap a l’any 2000 aC. Primer va aplegar a les illes de la Mediterrània, d’allí a Grècia i més tard a Itàlia (Pons 2009).
A les nostres terres s’han trobat restes de figues en poblats ibers com el de la Bastida, a les Alcusses de Moixent, del segle IV aC. En època romana, Cató, al seu tractat d’agricultura, anomena entre d’altres les figues sacontinas (de Sagunt) i les hibernas (possiblement les hivernesques o hivernenques actuals).
Per als àrabs no devia hi haure cap altre fruiter comparable a la figuera, ja que l’anomenaven al-sayar, “l’arbre”. Va ser molt estesa i cultivada i d’això en dóna fe l’agrònom andalusí Abu Zacaria (segle XII), en el seu famós Llibre d’agricultura.
Pampolfigol
Figues de la goteta de la mel. El consum de les figues acabades de collir,
sota el propi arbre, és la forma més antiga d’assaborir-les, i la més plaent
La figuera de bacor, albacor o albacora (de l’àrab al-bakura, la primera) és part del seu llegat, i la Jahari, denominació possiblement relacionada amb la xafarina present en alguns pobles del sud valencià i citada per Pellicer (2001) i Barber et al. (2005).
També, el cultiu de la figuera i la vinya per a pansa, va ser motor econòmic de les zones productores durant l’edat mitjana. Josep Torró (2006) ens diu que al segle XIII “l’activitat més important del port de Dénia, segons sembla, consistia en l’exportació ultramarina de figues seques les acreditades figues de Dénia i de panses: una producció generada sobretot pel camperolat andalusí, a les aljames que envoltaven la vila i que, amb tota seguretat, constituïa la seua principal font de numerari”. Del segle XV, l’article de Roser Salicrú (1999) cita un document de 1414 on es fa també palesa la importància de la figa seca i la pansa en l’economia valenciana: “En aquest regne, per gracia de Déu, ha molt bona cullita de figues e de panses, qui és un aver que d’ací a sis meses será tot podrit. E si·s pot navegar segurament será leugera cosa de entrar en aquest regne çinquanta milia dobles e pus”.
A principis del segle XVII, Gaspar Escolano, al llibre IV de la Década primera de la historia de Valencia (1611), es fa ressò de l’abundància de varietats de figuera: “son infinitas las especies de los higos y sus nombres. Tenemos higos flor, o brevas, unas negras y otras verdes. Higos ordinarios, parajales, verdales y los famosos, llamados de Burjaçote…”.
Del secà d’Ontinyent i els Alforins, Josep Castelló escriu el 1783: “los secanos producen todo género de granos, aceite, algarrobas y gran cantidad de excelentes higos”. Més tard, a les acaballes del segle XVIII, Cavanilles descriu una nova expansió del cultiu arreu del territori valencià, per a l’autoconsum dels malmesos bracers de l’època i per al comerç. De la Vall d’Albaida ens parla de la producció de garrofes i d’oli, i continua: “Mayor es el que rinden las higueras, pasando de 25.000 arrobas los higos secos, sin contar los infinitos que se consumen frescos”.
Fins que, al segle XIX, l’expansió de les vinyes i el taronger van canviar el panorama agrari valencià, la figuera havia sigut molt important a zones com Espadà, la Serrania, el Camp de Túria, la Marina, Alacant, l’horta d’Elx i la mateixa Vall d’Albaida, entre d’altres.

AL LLENGUATJE I LA TRADICIÓ ORAL
figues i bacores en la parla com a motiu de multitud de modismes i frases fetes, alguns particularment procaços. També la nostra toponímia, antroponímia, alguns vents, recipients i animals, per citarne alguns exemples, prenen el seu nom o derivats. I si a més es té en compte el fet que les parts genitals humanes (tant les femenines a casa nostra com també les masculines, o ambdós figa les masculines i bacora les femenines segons zones al voltant del Mediterrani) s’anomenen vulgarment amb el nom singularitzat de les fruites de la figuera, tot plegat podria servir d’indicador de l’elevada difusió de l’arbre i de l’alta consideració i la presència que ancestralment la seua collita ha tingut en la vida quotidiana.
Un altre tipus de referències per a conéixer la importància de la fruita de la figuera en temps pretèrits són les compilacions de tradició oral: rondalles i contarelles, dites i cançons que parlen de les figueres i les seues varietats d’ací o d’allà. Referides a la collita de la figuera com a aliment a la Vall d’Albaida, les dos primeres les recull Sanchis Guarner (1982):

Per a bon raïm Xixona,
per a figues Ontinyent,
per a taronges Alzira,
per a mi lo teu voler
(Castelló de Rugat)

Benigani està rodat
de figueres politanes
no les piquen els pardals
ni les xiques campetxanes.
(la Pobla del Duc)
Aquestes altres són arreplegades a l’Alforí. La primera, certament té un regust alacantí; les dos últimes, inèdites, són un parell de cançonetes de batuda ben eloqüents de fa 80 anys, que els batedors les posaven en boca d’antics pastors:

Esta nit sopem nyores,
i una poqueta tonyina.
També un sarnatxo de bacores,
perquè el temps ho porta aixina.
(Francés 1993)

Jo tinc figues i bellotes,
i ningú no ne vol.
Jo me les menjaré totes,
sentat en un cara-sol.

Si vols que et guarde les cabres,
ompli’m el sarró de pa,
que figues ja no en queden
i raïm ja no n’hi ha.
(Qui coneix la cançó, la situa per Tots Sants,
quan s’ha acabat el raïm al bancal)


ESTAT ACTUAL DE LES NOSTRES FIGUERES

Eixa llarga trajectòria històrica, amb tanta agricultura i tant de comerç al llarg dels segles ens ha deixat un patrimoni genètic extraordinari en forma de cultivars de figuera aptes per als aprofitaments més variats. Durant les últimes dècades, però, eixe patrimoni genètic s’ha degradat a la carrera, fins quasi desaparéixer i ser difícil de rescatar. Si fa dècades un llaurador o llauradora ens haurien dit huit, deu o dotze varietats de figuera, i ens hagueren assenyalat on eren els arbres, ara a moltes zones calen huit, deu o dotze entrevistes per a identificar un cultivar amb certesa.
Hui la figuera es troba en expansió, quant a superfície cultivada, per bé que no és un cultiu estés sinó que les zones productores estan bastant localitzades.
Figuera pluricentanaria
2002 aprox. Ángel de Ca Ferri, junt a una de les pluricentenàries
figueres blanques de la Senda Morisca, als Alforins, hui desaparegudes.
Només la gent arrelada a la terra coneix les varietats que anem perdent
Les zones d’Albatera i Elx són les principals productores d’aquesta fruita en fresc, especialment de la primera collita, les bacores, que assoleixen bons preus als mercats, encara que els llauradors de la zona en parlen del cultiu com a poc rendible. Pel que fa a les varietats cultivades, són relativament poques; per citar-ne algunes: la colar, la coll de dama negra i la calabacita, per a assecar.
Als vivers valencians, el més usual es trobar un nombre reduït de varietats i no sempre identificades correctament. A les etiquetes podem llegir napolitana, verdal, colar, bacorera, brevas, gota de mel... Més escassament podem trobar alguna varietat tradicional, així com d’altres d’origen forà.

LA FIGUERA: DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
A) L'ARBRE

La figuera cultivada, Ficus carica L., és un arbre caducifoli, que pot arribar als 10 metres s’alçària, per bé que cultivat modernament no sobrepassa els 4 metres. Pertany a la família de les moràcies, i com totes elles té làtex dins els tubs lactinífers que hi ha situats sota l’escorça i a les seues parts verdes. Té un port obert, fusta blanca i lleugera, i un fullam verd i espés. La seua infructescència és un molt bon aliment que s’anomena comunament figa.
El tronc i les branques tenen l’escorça grisa i llisa, fins que l’arbre envelleix. Als brots de l’any la fusta és verda en un principi, marró durant el primer any, i passa a fer-se grisa la temporada següent. Les gemmes fructíferes es troben als brots de l’any i en algunes varietats també sobre les branques de l’any anterior. Les que es troben als brots de l’any donaran peu a la collita de figues, que sol ser de mitjan a finals d’estiu i les branques de l’any anterior maduraran les bacores abans, entre el final de la primavera i mitjan estiu, segons cultivars (ja ho diu la dita popular: Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures). També són molt freqüents els rebrots des de la base o des de les arrels superficials.
La figuera posseeix un sistema radical de distribució fasciculada. Les arrels es distribueixen de forma radial i, segons Flores (1990), el 80% del total es troben entre els 20 i els 45 cm de fondària. No obstant això, al secà aquest percentatge deu variar en favor de les arrels profundes.
Les fulles de la figuera són sempre pentanerviades i solen presentar 3 o 5 lòbuls que, en ocasions, poden ser-ne 1 o 7. Les fulles s’anomenen vulgarment pàmpols.

LA FRUITA

La figuera agrupa les seues fruites en una infructescència anomenada siconi, popularment coneguda com figa. En la majoria de les nostres figueres, a l’interior de la figa es troben les flors femenines, cadascuna de les quals contindrà una llavor que normalment serà estèril, ja que les figueres comunes cultivades a les nostres terres són, (excepte alguna raresa) partenocàrpiques, és a dir que desenvolupen les fruites sense necessitat de fecundació. Ben diferent és el cas de les figueres silvestres i les d’Esmirna, que necessiten ser pol·linitzades de l’única manera possible: mitjançant la vespa Blastophaga psenes que introduirà el pol·len procedent d’una figuera borda o cabrafiguera, la qual presenta una collita de figues amb flors masculines productores de pol·len i no comestibles.
La figuera cultivada pot fructificar donant lloc a una, dos o tres collites per temporada, depenent de la varietat. La collita més comuna és la de mitjan i finals d’estiu i es produeix sobre fusta de l’any (la figa té una fulla a la seua base o nus). Si la figuera només produeix aquesta collita s’anomena unífera. Anomenarem varietat bífera la que, abans que les figues, també dóna bacores o figues flors sobre fusta de l’any anterior (sense fulles), normalment en posició centrífuga, atés que les gemmes fructíferes del centre i la base ja havien produït figues l’any precedent. Algunes figueres poden produir una tercera collita cap a l’octubre, però és minsa i de baixa qualitat.
Pel que fa a la figuera silvestre, pot ser un arbust entre la vegetació de ribera o un arbret rupícola, com les figueres ancorades a les parets d’esglésies, ponts, penyes, cingles i coves. Normalment no farà figues comestibles, però a voltes sí: de fet, la gran majoria de les varietats cultivades (domesticades, si es vol) algun dia van ser silvestres.

EL CULTIU DE LA FIGUERA

La figuera és un arbre molt rústic, que vegeta i fructifica magní ficament sota les condicions de la Vall d’Albaida, ja que, com s’ha comentat, es pot cultivar des de la costa fins als 800 metres. No obstant això, com més càlida és la zona, més llarg serà el període de collita i millor en serà la maduració. Les varietats tardanes no acaben de madurar bé si no és vora mar: algunes varietats de tardor poden ser fins i tot immenjables a zones com l’Alforí. Aquest arbre respon perfectament al cultiu de secà i també al regadiu. En secà és on més dolça donarà la fruita; en regadiu serà més abundant, perllongada i regular la fructificació, i de major calibre.
Les plantacions tradicionals, sempre en secà, s’han fet amb marcs de plantació d’entre 12 i 10 metres de costat, per bé que modernament es fan a 8 x 8, o 9 x 9 metres. En regadiu es redueix molt el marc de plantació, fins a 3 x 3,5 metres en arbres en got baix. Altres
Plantació de figueres coll de dama
Plantació de figueres de coll de dama formades en got baix,
marc de plantació estret i reg per degoteig. Alguaire, 2009

sistemes de cultiu són en palmenta i en espatlera, buscant de reduir els treballs de recol·lecció que, per a figa fresca, forçosament s’han d’efectuar manualment.
La figuera es reprodueix molt fàcilment mitjançat estaques llenyoses, si és possible amb fusta de dos anys. Es veu afectada per molt poques plagues, però la mosca de la fruita (Ceratitis capitata) és la més preocupant a l’hora d’arreplegar la collita, per bé que no tant com en altres fruiters. També l’afecten diferents fongs que podreixen la fruita, afavorits per l’acció de les pluges que hi introdueixen les espores a través de l’ostíol i dels possibles clevills del siconi. El virus no classificat del mosaic de la figuera (FMV) és molt comú en els figueres de tot el món, i produeix taques cloròtiques en fulles i fruites, deformacions a les fulles etc.; encara que no sembla afectar la producció de fruita (Pons 2009) en redueix la qualitat.
La poda d’aquest fruiter depén de la finalitat buscada. Per a la producció de figues se sol realitzar una poda suau, per tal d’afavorir la il·luminació i ventilació de la copa. Aquesta és la poda que tradicionalment es feia. Si es volen produir bacores es pot fer una poda semblant a la de les figues o bé la poda tipus Argenteuil, o la poda de Rivers (Flores 1990).
Les exigències quant a labors i adobatge es tendeix a pensar que són poques. Tanmateix, si es practiquen, la producció i salut de l’arbre s’incrementen notablement. Tres labors anuals (primavera, estiu i tardor) poden ser suficients, i en l’adobatge es recomana per cada hectàrea i per a la producció de figa en fresc 25 tones de matèria orgànica, 50 UF de nitrogen, 144 UF de fòsfor, i 114 UF de potassi. Per a la producció de figa seca aquestes quantitats es poden reduir en un 30 % aproximadament (Pons 2009).
En les darreres dècades se n’ha reactivat el cultiu: les zones d’Albatera i Elx són les principals productores d’aquesta fruita, que hui es consumeix en fresc i assoleix preus elevats. Aquestes zones han aprofitat la bonança climàtica i han buscat la precocitat i productivitat de la varietat. Val a dir que les bacores són les més valorades.
La maduració anticipada s’aconsegueix mitjançant una antiga pràctica consistent a untar l’ostíol del siconi amb una goteta d’oli vegetal, quan la polpa del siconi comença a guanyar color (s’hauran d’obrir alguns siconis per a determinar el moment adequat). D’aquesta manera, en 7-10 dies els siconis hauran madurat, i al cap de 8-10 dies tornem a repetir l’operació. Si s’unten massa siconis d’una volta l’arbre pot deixar-los caure, en no poder suportar l’esforç de madurar-los tots alhora (Melgarejo 2000).
Entre les plagues observades cal citar la mosca de la fruita (Ceratitis capitata Wied) com a més important, seguida de la mosca de les figues (Lonchea aristella Beck), l’eruga de les fulles (Simaethis pariana Clerk), també l’escata de la figuera (Lepidosaphes fici Er. o Lepidosaphes gloverii Pack.) i en últim terme la caparreta de la figuera (Ceroplastes rusci L.).
Entre els fongs que afecten la collita, el més destacable és la podridura roja de la fruita (Rizopus sp.). Altres putrefaccions s’han observat quan el siconi madur es trobava afectat per alteracions com la pluja, la presència de ceratitis, etc. Hi ha casos d’exemplars amb putrefacció del sistema radical, d’altres morts sobtadament per causes desconegudes, potser també per problemes fúngics

CULTIU I APROFITAMENT DE LES FIGUERES DE LA VALL

En el cultiu tradicional, d’on s’han prospectat els cultivars que ací figuren, els arbres se solien plantar als llocs més desfavorables, com els marges, terraprims, barrancons, vora séquia, etc.
Plantació de figueres coll de dama
Bacora encetada per l’avifauna. Segons la dita, la figa,
per a ser bona, ha de tindre tres senyals: madureta,
pansideta i picadeta dels pardals
Es tendia a formar els arbres amb un creuer d’alçada mitjana (al voltant d’un metre) en camp, que de vegades se situava més alt (uns dos metres), sobretot quan es trobava l’arbre a la vora d’una casa.
Les podes solien ser suaus, cada dos anys normalment, encara que hui hi ha moltes d’aquestes figueres que mai no es descimalen o esporguen. Això comporta un deteriorament de l’arbre, calibre més menut, baixa producció de bacores, branques excessivament llargues, trencaments de cimals, etc.
El fem disponible se solia destinar a les hortes i melonars, amb la qual cosa l’adobatge o fertilització de les figueres solia ser nul; l’arbre es limitava a aprofitar els nutrients presents al sòl, la matèria orgànica pròpia i el “préstec” dels adobs incorporats als cultius adjacents. Les labors de la terra eren poques o cap, si no és que estava associada a cereals, oliveres, vinya, etc.
Pel que fa a l’aprofitament de la fruita, era per a l’assecatge emprant un procés manual. Com a fruita fresca, les figues i bacores eren consumides només per la gent de la zona o com a molt se’n venien algunes al mercat local més pròxim. Donar-los-ne de menjar al bestiar domèstic també era una bona forma de traure profit de la collita de les figues, sobretot als porcs. Hui, moltes de les figueres tradicionals resten oblidades i la fruita alimenta els insectes i els animalons silvestres, amb la qual cosa la majoria de la collita se sol “perdre”.
Encara que el llaurador sap que les figueres es planten en hivern, com la vinya, no s’ha deixat de banda la tradició que diu que s’han de plantar la Nit de Sant Joan i que a l’eixida del sol la figuera ha d’estar plantada i regada. Així doncs, com que aquella nit s’havia de tallar la vara i plantar-la, sempre era d’una figuera propera i, per tant, coneguda i de qualitat i productivitat contrastades.
Com a curiositat d’aprofitaments, dos apunts d’etnobotànica, en aquest cas de Quatretonda, on, al joc de birles, la bola emprada per a tombar-les està feta de fusta de figuera (Oltra 1997). I als tords utilitzats com a reclam per a caçar als paranys se’ls alimentava amb trossets de figa seca, dins la gabieta estant (pràctica coneguda també a l’Alforí).

IMPORTÀNCIA ECÒLOGICA

La figuera és un arbre primordial durant l’estiu per a una bona part de la nostra fauna. Les aus són les principals consumidores de figues, per bé que només els populosíssims estornells solen ser un problema fins al punt que poden fer malbé tota la collita si no s’hi
Plantació de figueres coll de dama
Palometa, escarabat, mosques i abelles: els
invertebrats també se n’aprofiten del fruit de
la figuera. Llucmajor, 2009
prenen mesures. En quantitats molt inferiors, consumeixen també figues els gajos o gallets, les blanques, les merles, i els cada vegada més escassos teuladins o xeus. Les perdius també s’engreixen amb les figues, però sempre les caigudes a terra. I els escassíssims oriols o bacoreros, que a mitjan primavera ja pregonen el propi nom “ba-corero!, ba-corero!” amb el cant, segons la tradició popular.
També els mamífers silvestres se serveixen de la collita de la figuera, des dels ratolins fins als porcs senglars: allà on no hi ha altra fruita d’estiu s’afanyen a arrancar les figues de les branques més baixes. Les raboses i les fagines les tasten cada nit i sovint deixen el rastre en forma d’excrements plens de granets de figa, que són fàcils de trobar al mig d’una senda o al llit d’un barranc. Les genetes mengen figues fins al punt que en plena collita poden suposar-los quasi la meitat de la seua dieta.
Els invertebrats també en trauen molt de profit. És el cas dels himenòpters, com les formigues que corren amunt i avall buscant els sucs i les secrecions mel·líferes de les figues encetades pels ocells, o les abelles que xuplen les substàncies ensucrades de la polpa quan no hi ha flors disponibles a l’estiu. També lepidòpters com les conegudes palometes, i dípters com les mosques i els mosquits, i alguns coleòpters com ara els escarabats.

VARIETATS TRADICIONALS DE LA VALL D'ALBAIDA
A) Prospecció i Estimacions

A la Vall d’Albaida s’ha pogut constatar la presència d’unes 10 varietats de figuera cultivada. La quantitat s’ha obtingut amb una prospecció basada sobretot en entrevistes i en la recerca de la varietat, l’arbre, després d’haver-ne escoltat la denominació popular de boca d’un informant. A dia de hui aquest mètode es pot considerar prou succint perquè el desarrelament del medi que afecta els últims informants hàbils fa que es ressenta la qualitat de les informacions aconseguides, els quals, sovint, només coneixen les varietats més anomenades, en el millor dels casos. Per altre costat, als fenòmens normals de sinonímia i homonímia entre les denominacions de les varietats s’ha d’afegir el procés d’assimilació modern, és a dir, assimilació per confusió, en ser que a qualsevol varietat de fruiter hom li adjudica, per desconeixement, el primer nom que s’ha escoltat,
Plantació de figueres coll de dama

Figues de carabasseta, a Lleida. No seria d’estranyar
que aquesta varietat, o la de Burjassot, la paratjal o
qualsevol altra de les més esteses segles arrere, haja
sigut cultivada a la nostra comarca o poguera trobars’hi
encara
o aquell que es recorda, independentment que hi corresponga o no. Per aquests motius, si tinguérem la possibilitat de recórrer la comarca bancal per bancal, marge a marge, no seria d’estranyar que en trobàrem altres tantes o més varietats, de cultiu segurament minoritari en l’actualitat, però potser amb molt bones qualitats per a l’alimentació humana o animal. Així doncs, estimem que amb una prospecció exhaustiva en podríem recollir entre 20 i 30 varietats de figuera cultivada, a la Vall d’Albaida.
Encara que més costós de constatar, no seria d’estranyar la troballa a la nostra comarca de varietats com la figa de carabasseta o la de Burjassot, ja que a comarques veïnes sí que se n’han trobat, com ho demostra la bibliografia existent, cas de Joan Pellicer. Si a Alacant i a València hi ha la figa de Burjassot, ací podria trobar-se perfectament. I si a Sueca i a la Marina diuen els textos que hi ha la figa de carabasseta, ací també en podrien hi haure. I si qui subscriu va poder corroborar que a Lleida també n’hi ha i així anomenen la figuera de carabasseta, la biriassot (la que ací denominem de Burjassot), la napolitana... no és d’estranyar que puguen estar escampades per onsevol, aquestes i d’altres varietats, que tenen un origen incert i llunyà en el temps i uns lligams històrics evidents.
Siguem conscients que a la Vall d’Albaida, com a tot arreu, també deuen hi haure altres varietats exclusives de figuera, que el camperol haurà seleccionat, domesticat i reproduït a través dels segles, entre Pinet i l’Alforí. O que qui fóra les haja portades d’altres llocs però que actualment només siga possible de trobar-les ací.

VARIETATS DESCRITES

cultivades a la Vall d’Albaida. Açò vol dir que s’ha contrastat que, com a mínim en les últimes dècades, hi havia figueres d’aquestes varietats en algun indret de la comarca.
La informació prové de mostres de les figueres que encara es troben al medi, i de fonts orals. Els pobles on s’han realitzat els treballs de camp (entrevistes i passejades pel terme) han estat: Carrícola, Fontanars dels Alforins, Ontinyent, Otos i Quatretonda. També s’han pres en consideració les escasses fonts bibliogràfiques, pel que fa a les cites —que no descripcions— de varietats en textos literaris o filològics.
D’aquestes set varietats, cinc (secana o bacorera, napolitana o poletana, blanca, de la goteta de la mel i de Sant Pere d’Alcàntera o hivernesca) estan esteses per tota la comarca i són molt conegudes. La varietat roja, a la qual no li he pogut trobar una denominació usual a la Vall, està prou estesa, per bé que no és molt coneguda. La varietat de pèl de llebre o verdal només està confirmada a l’Alforí, on té poc de renom, però no descartem que es trobe en altres indrets de la comarca. Aquestes varietats van ser de les més comunes dècades arrere i, en millor o pitjor estat, encara se’n pot trobar algun exemplar pels marges, en algun bancal, o a la vora d’alguna casa de camp. També es té constància d’altres varietats com la bacorera blanca de l’Alforí, o una figuera unífera a Carrícola o, encara, una figa negra i xata a Bocairent, que semblen no correspondre a cap de les descrites a continuació i que deuen ser de cultiu minoritari o bastant localitzat. Una altra cosa són les varietats que poden provenir de vivers moderns, com la de coll de dama, la colar (una albacor), la verdal (segurament la verdal tardana, no la primerenca i xicoteta —apta per a assecar) que, encara que no són abundants, no és estrany de trobar-les onsevol.
La definició de les varietats que segueixen s’ha fet resumint i simplificant les dades obtingudes de l’estudi de camp, i es fa a través de descriptors o trets característics del fruiter en qüestió. Per exemple, el color de la pell de la figa és un descriptor; també, la llargària, el pes, la data de maduració... Per als descriptors referents a la fruita, com el pes, les dimensions de la figa (grandària: diàmetre màxim per llargària), i del capoll o peduncle (castellanament i popular dit “peçó”) i de l’ostíol (foradet d’obertura de la figa, també dit popularment flor) s’han mesurat 30 figues i se n’ha anotat la mitjana. Els descriptors de la fulla (dimensions i nombre de lòbuls) també són resultat de mesurar 30 fulles. Les deformacions fan referència a aquells siconis que presenten un desenvolupament anòmal, i els siconis emparellats són aquells que naixen d’una mateixa gemma fructífera.
Cal assenyalar que els arbres estudiats presentaven edats, sistemes de cultiu, ubicacions, etc., prou variables. Allò desitjable haguera sigut fer l’estudi en un camp experimental, on tots els arbres tingueren les mateixes condicions ambientals, de cultiu, edat, poda... ja que els resultats dels descriptors moltes voltes depenen d’eixos factors. A pesar d’això, les dades ací presentades permeten diferenciar perfectament les varietats entre elles i obtenir una aproximació a les seues aptituds productives.

LOCALITZACIÓ DE LES VARIETATS

La relació de les varietats identificades als municipis valldalbaidins ens en proporciona una idea de la pluralitat varietal existent i de la propagació de les classes més comunes de figuera, alhora que de la variabilitat onomàstica entre els pobles estudiats:

  • Carrícola: bacorera negra, de la goteta de la mel i una altra varietat desconeguda.

  • Fontanars dels Alforins: “bacorera com el puny”, blanca (unífera), blanca (bacorera), “moradeta” o de Sant Pere d’Alcàntera, de la goteta de la mel, de pèl de llebre o verdal, poletana o apoletana, roja (d’Elx) i secana o bacorera.

  • Ontinyent: “bacorera com el puny”, blanca, de Sant Pere d’Alcàntera, de la goteta de la mel, napolitana o poletana i secana.

  • Otos: hivernesca o de Sant Pere d’Alcàntera, de la goteta de la mel i poletana.

  • Quatretonda: “bacora gran” (aparentment és la roja “com el puny”), blanca, vernesca (de Sant Pere d’Alcàntera), de la goteta de la mel i d’ull de perdiu (no localitzada: poguera tractar-se de la blanca).



1. SECANA O BACORERA NEGRA

La varietat secana pertany al “grup” de les albacors, que són figueres bíferes, de pell negra, de siconi cònic o aperat, de peduncle curt. Segons el DCVB: “casta de figuera que dóna dos esplets en l’any (pel juliol i per l’agost).
Bacora secana

Bacora secana. Al territori valencià, les del grup de les
albacors són les bacores per excel·lència
Les figues, anomenades també figues albacors o albacores, són de pell negra, i en el primer esplet són més grosses i saboroses”.
Al territori valencià aquesta figuera rep diferents denominacions, la majoria de les quals fan referència a la seua primera collita, les bacores. De fet el mot bacora prové de l’àrab al-bakura, “la primera” o “la primerenca”, i en eixa llengua originària també es refereix directament a la primera collita de la figuera bífera, també dita figa flor en valencià. De l’àrab han derivat, doncs, les denominacions bacora (arreu de la geografia valenciana), figa de bacor (Benissa, Alcoi), f. de bacó (Tarragona), bacona (Cassà de la Selva), aubacó, aubacor, albacor (Balears) i albacora (Balears, Alboraia, la Serrania). La denominació catalana figa flor i figues flors està present com a mínim a l’horta de Benimaclet i Alboraia i al nord de Castelló (Sant Mateu per exemple), a més de Catalunya i Balears. De fet, a Alboraia se l’anomena figuera de flors i, a les bacores, directament flors.
Bacora secana

Figa secana, molt bona per a assecar
i fer pampolfígo
A l’Horta de València les albacors es denominen també joanenques (que vénen per Sant Joan) i de sang de rossí negra. També és comuna la denominació negra per a referir-se a l’albacor. Pel que fa al motiu de la denominació secana, recollida a l’Alforí, Moixent i Ontinyent, la gent de l’Alforí i de Moixent apunta al fet que és la millor per a assecar-la. Per altra banda cal no descartar que les bacoreres secanes hi puguen tenir alguna relació amb les figues flors sacaines del cant de l’oriol, segons recollia Jacint Verdaguer de la tradició popular lleidatana.
Quant a la fruita, la bacora és de mitjana a gran, polpa de color rosat, dolça i melosa. La pell és d’un negre moradenc, i són freqüents els clevills longitudinals grossos. Madura a finals de juny o principis de juliol. La forma sol ser aperada, i no solen hi haure deformacions ni siconis emparellats. L’ostíol acostuma a ser rosat.
La figa (segona collita) és més menuda, de grandària mitjana, polpa rosada i no massa saborosa però exquisida si comença a pansir-se. La pell és negra. Presenta poques formacions anormals i pocs siconis emparellats. Les esquames de l’ostíol són rosades. Madura a la segona quinzena d’agost. La collita de bacores és de mitjana a molt elevada, i la de figues sol ser elevada, per la qual cosa el rendiment de l’arbre és òptim.
MESURES
BACORA
FIGA
Pes (g)
60,1
39,4
Grandària (mm)
47 x 74
40,7 x 51,1
Capoll (mm)
1 a 4
0 a 6
Ostíol (mm)
0 a 3
0 a 3

La gemma terminal és rogenca; les fulles fan 20,1 x 24,4 cm de mitjana i tenen el sinus peciolar agut. Fulles de 3 lòbuls (27%), 5 (50%) i 7 (23%).
Pel que fa als usos, amb les figues seques es poden elaborar uns pamfígols exquisits. Famoses eren les figueres bacoreres de les Alcusses de Moixent, on a mitjan segle passat encara es produïen figues secanes que es venien assecades.

2. BLANCA
Es tracta d’una varietat unífera, molt productiva, que madura a la segona quinzena d’agost. La figuera és molt vigorosa i de brancam espés i prou vertical. Les figueres més velles que s’han localitzat a l’Alforí
Figues blanques

Figues blanques
són d’aquesta varietat, i poden superar els dos segles, amb enormes troncs retorçuts pels anys. Si voltem pels corrals ramaders d’aquest altiplà (abandonats els últims de fa no menys de quatre o cinc dècades) la figuera que més sovintejava pels seus encontorns és la blanca, i en diverses ocasions no n’hi havia una, sinó unes quantes. Un informant ens comentava que en obrir el corral les ovelles “se’n fugien a plegar les figues”, cosa que denota la seua relativa facilitat de despreniment i la utilitat d’aquesta varietat també per al ramat.
FLes figues són mitjanes, aperades, de pell color verd clar tirant a groguenc i polpa ataronjada tirant a roja, de vegades roig fosc. Clevills poc freqüents, longitudinals. No presenten formacions anormals ni siconis emparellats. Esquames, rosades i verdoses. Són sensibles al badat. Madura a la segona quinzena d’agost. L’arbre dóna un rendiment molt elevat, per la bona collita de figues.
La gemma terminal és groguenca o una mica enrogida. Les fulles mesuren 18,2 x 20,5 cm i tenen el sinus peciolar agut o molt agut. Les fulles són trilobades (67%) i pentalobades (33%).

MESURES
FIGA
Pes (g)
31,3
Grandària (mm)
41,8 X 47,4
Capoll (mm)
3 a 9
Ostíol (mm)
1 a 3

La denominació blanca i derivats com blanqueta, blancal, etc., és molt comuna en les varietats de la majoria dels nostres fruiters. Posats a les figueres, podem dir que pràcticament a tots els pobles hi ha almenys una varietat que s’anomena blanca. La de la gota de la mel, per exemple, hi ha qui l’anomena blanca o blanqueta. I per a la blanca que ens ocupa també hem pogut recopilar la denominació de la goteta de mel de molla roja, encara que no presenta gota de mel.

3. DE LA GOTETA DE LA MEL

Varietat poc vigorosa però extremadament productora de figues, les quals són de molt bon sabor i grandària. L’arbre sol ser de port bastant reduït,
De la goteta de la mel

Figa de la goteta de la mel, del mateix “grup” o varietat
població que la dottato italiana
i alguns brots presenten els entrenusos prou curts, de manera que les figues naixen una miqueta amuntonades.
Les figues tenen uns aquenis mitjans, mitjanament abundants, molt fràgils, a penes perceptibles quan s’esclafen en menjar-se-les. La gota de mel de l’ull és molt freqüent i era molt buscada pels xiquets, que en haver menjat unes poques figues es dedicaven únicament a pessigar-les per a menjarse- les com a llepolia.
La gran majoria de les figues d’aquesta varietat tenen la polpa lleugerament ataronjada, però també en fa unes altres, en menor proporció, una mica peculiars, ja que tenen la polpa de color roig i la pell d’un verd més intens: més blavós que groguenc. D’aquestes figues més grosses n’hi ha durant tota la temporada, però hi destaquen les primeres, entre 5 i 20 en un arbre, les quals s’avancen una setmana a la resta de la collita i tenen un grandària molt major que les que farà l’arbre a continuació. El pes oscil·la entre 70 i 95 grams. Aquest tipus de figa, més grossa i primerenca que la resta de les del mateix arbre, a Elx s’anomena macoca.
A la figa de la goteta de la mel, en alguns pobles de la Marina com Benissa l’anomenen gironeta, o la contracció: gina.
De la goteta de la mel

Bacores de la goteta de la mel, de tast dolç
però una mica eixut
Al Villar del Arzobispo la denominen higa de muerto. A Carlet també hi ha la denominació melar, més usual en castellà.
La bacora és de grandària mitjana, de forma aperada. La pell és color verd clar i la polpa ataronjada o blanquinosa, amb el contorn interior morat. La fruita presenta clevills longitudinals escassos i poc freqüents. No solen hi haure bacores emparellades i, deformacions, molt poques. Les esquames, blanquinoses o rosades. Madura a la segona quinzena de juny.
La figa és de mitjana grandària, de forma aperada, a voltes cònica. Pell verda molt clara o engroguida i molla ataronjada. Clevills longitudinals, mitjanament gruixuts, de vegades reticulats. La gota de mel en l’ostíol és molt freqüent. Les formacions anormals són d’un 6% i els siconis emparellats són molt característics (43%). Les esquames són rosades o blanquinoses. Madura a la segona quinzena d’agost.
Les fulles mesuren 17,7 x 21 cm, i tenen majoritàriament el sinus peciolar agut (a voltes obtús o molt agut). Els lòbuls: 3 (54%), 5 (23%) i 1 (23%).
Encara que la collita de bacores sol ser de mitjana a molt escassa, la bona collita de figues fa que el rendiment de l’arbre siga molt elevat. Els exemplars més joves poden fer una collita més abundant de bacores.

MESURES
FIGA
Pes (g)
50,6
Grandària (mm)
45,1 X 50,6
Capoll (mm)
0 a 1
Ostíol (mm)
1 a 6


4. NAPOLITANA

Es tracta d’una de les figueres valencianes per excel·lència. Junt
Napolitana

Figa napolitana o poletana: una de
les millors figues valencianes
a l’albacor, la napolitana és possiblement la figuera més estesa i coneguda a la província de València. És una varietat bífera, amb una molt baixa collita d’excel·lents bacores i una elevadíssima collita de figues, també exquisides.
Les bacores són sensiblement més tardanes que la resta, i de vegades acaben de madurar quan comencen a madurar les figues de la gota de la mel. Desgraciadament un arbre adult només pot produir entre 5 i 20 bacores a l’any, i a voltes cap ni una. És una bacora gran, llarga, estilitzada, dura i de molla molt compacta, sucosa i saborosa. Qui coneix aquestes bacores les prefereix de bon tros sobre les de tipus albacor. Les dimensions de la bacora són 47 x 89 mm i el pes 58 g. La pell de la bacora és negra o morada fosca, i la forma aperada, amb el capoll llarg, molt atractiva. La molla és rosada, ben compacta, melosa i molt gustosa. Els clevills són longitudinals grossos. Sol madurar a partir de mitjan juliol. La figa és mitjana, de pell morada fosca tirant a negra i molla rosada, dolça i saborosa: excel·lent. Pot tenir clevills grossos o fins, longitudinals. Ostíol, rosat o ros. Quasi no hi ha formacions anormals, i el 13% dels siconis estan emparellats. La figa madura a mitjan agost. Les figues són molt bones, i en regadiu assoleixen gruixàries molt acceptables. Semblen prou resistents a les pluges i a la mosca de la fruita.
Bacora Napolitana

La bacora poletana té una forma estilitzada
i un paladar excel·lent
A Ontinyent les utilitzen per a assecar-les i fer-ne pamfígols.
La collita de bacores és molt baixa i a voltes inexistent, però la de figues és molt elevada, per la qual cosa el rendiment de l’arbre és considerable.
La bacora poletana té una forma estilitzada
i un paladar excel·lent
Les fulles fan 17,3 x 20,6 cm, i tenen el sinus peciolar agut o molt agut. Els lòbuls de les fulles: 5 (50%), 3 (47%) i 1 (3%).
MESURES
BACORA
FIGA
Pes (g)
58
33,1
Grandària (mm)
47 X 80
36,5 X 52,9
Capoll (mm)
--
3 a 13
Ostíol (mm)
--
0 a 12

La denominació napolitana o napoletana és bastant freqüent; per exemple a l’Alguer (Sardenya) hi ha la poma napolitana (Bosch, 1999), i a Sicília la napoletana (amb e) és una varietat de pistatxo (Spina 1984). Ens és molt fàcil comprendre per què a la nostra terra s’anomena napolitana o politana, però també apoletana o poletana. A més de napolitana o politana, també li diuen negra a l’Horta de València.
Ja havíem vist que Sanchis Guarner recull a la Pobla del Duc (1982): Benigani està rodat / de figueres politanes [...].

5. DE PÈL DE LLEBRE, O VERDAL

Figuera present com a mínim als Alforins, i també a Cabdet. És poc estesa als Alforins, per tal com n’hi ha només huit exemplars identificats, majoritàriament cap a ponent del terme.
Bacorera de pèl de llebre
Bacora de pèl de llebre o verdal: més pedunculada
que la secana
És una varietat bífera, prou semblant a les albacors, però de coloració diferent i amb una producció de bacores menys abundant i més pedunculades.
La bacora és de grandària mitjana, de polpa roja blanquinosa, dolça i mitjanament sucosa. La pell és moradenca sobre fons verd. Presenta pocs clevills, longitudinals grossos. Madura a les primeries de juliol. La forma és aperada o cònica. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames menudes i rosades.
La figa és de mitjana a menuda, de polpa rosada i dolça, sobretot quan comença a pansir-se. La coloració de la pell de les figues va del verd poc enrogit quan es troba sota el fullam, fins al blavenc o gris, i al final de la temporada (maduració deficient) romanen més menudes i quasi roges. Les figues segurament tenen bones aptituds per a l’assecament. Ostíol rosat o moradenc. Els clevills són longitudinals grossos. Madura a la segona quinzena d’agost. La forma és cònica. Les deformacions que presenta són lleus i escasses; absència de siconis emparellats. Esquames menudes i rosades o moradenques. Les figues cauen a terra amb relativa facilitat. La producció de bacores és de mitjana a baixa i, la de figues, mitjana: el rendiment global de l’arbre és mitjà.
MESURES
BACORA
FIGA
Pes (g)
50,4
40,3
Grandària (mm)
48,0 X 63,7
41,8 X 47,3
Capoll (mm)
5 a 14
2 a 4
Ostíol (mm)
3 a 5
1 a 3

L’ull o gemma terminal és de color verd enrogit. Les fulles fan 17,2 x 20 cm i tenen el sinus peciolar agut. Fulles de 3 lòbuls (50%), 5 (27%) i 7 (23%).
Els exemplars més vells supervivents hui al terme, qui sap si els primers que foren plantats d’aquesta varietat a l’Alforí, es troben a la caseta de l’Alcoià, que data de mitjan segle XIX. Possiblement siga eixa l’edat de les figueres. Un informant, llaurador de Fontanars, al·ludia a una figuera “de pèl de llebre, filla d’una de la caseta de l’Alcoià”. I un altre llaurador de l’Alforí de la Safra es referia als mateixos exemplars com a “figueres verdals: que ni són blanques ni són negres, vull dir que ni són blanques ni apoletanes”. A Cabdet també hi ha aquesta varietat, i el propietari comentava que li deien verdal, per la mateixa raó, “perquè ni és blanca ni negra”, afirmava.

6. ROJA (COM EL PUNY)

Es tracta d’una varietat bífera extremadament productiva en ambdós collites. La fruita és enorme i pot aplegar a fer bacores de vora 170 g en anys de saó. El tast és una mica dessaborit, però quan està ben madura és dolcenc. És bastant primerenca, ja que es pot menjar uns dies abans que la de la gota de la mel i la secana.
L’aptitud d’aquesta varietat és clarament d’aliment per al bestiar, atesa la seua alta productivitat i l’enormitat de la fruita. Es pot pensar que si aquesta figuera s’haguera implantat segles arrere, s’haguera expandit molt més, ja que a moltes cases es criaven porcs i les figues i les bellotes eren les que els completaven la dieta. Hui, com que no hi ha animals i per a l’alimentació humana la figuera del tipus albacor fa millors bacores i totes fan figues de major qualitat, la varietat no s’ha renovat i ha anat desapareixent.
La figuera que ens ocupa és l’exemple de la introducció d’una varietat en un territori on no se la
Roja com el puny
Bacorera roja com el puny, productora d’abundoses
i enormes bacores
coneixia. Se sap que algú la va dur a l’Alforí la segona meitat del segle XX, provinent de la Vall d’Albaida, per dos vies conegudes: en un cas la figuera mare era de Bèlgida i en l’altre d’Ontinyent. Conten que ara farà 50 o 60 anys, el tio Casporres, en va portar una vareta de Bèlgida i la va plantar a la caseta Nova del Port (Fontanars dels Alforins); d’aquella figuera mare —talada fa poc— se’n van esqueixar vares per a plantar altres exemplars, alguns ja desapareguts. La figuera que van dur d’Ontinyent provenia de la Campaneta —a llevant dels Canyarets, a l’Ombria d’Ontinyent.
És probable que la figa a què ens referim siga la que Joan Pellicer cita com la figa de cul de burro d’Alboraia.
Així les coses, l’única referència fefaent trobada és la de la web www.galgoni.com, on parla d’aquesta varietat: al viver valencià on la va comprar li parlaren de la varietat “roja”. La matisació “com el puny” s’ha posat per a distingir-la de la roja d’Elx, i perquè diversos llauradors de l’Alforí l’han descrita com “una figuera que fa unes bacores com el puny”.
A Quatretonda, en descobrir una figuera, ja sense bacores, que aparentava ser d’aquesta varietat, l’hi vam preguntar a un llaurador que treballava allí prop, el qual va dir que aquell arbre era “d’eixa classe nova que fa bacores grandotes”.
MESURES
BACORA
FIGA
Pes (g)
124,9
70,5
Grandària (mm)
66,1 X 74,8
54,3 X 57,1
Capoll (mm)
2 a 5
0 a 1
Ostíol (mm)
3 a 7
2 a 5

La bacora és enorme, amb la polpa rosada, sovint una mica aiguada, de sabor acceptable però sense excel·lència, i sempre que estiga ben madura. La pell és de color morat i rogenc (cap al capoll s’enrogeix). Els clevills, si n’hi ha són escassos, longitudinals i molt grossos. Madura a mitjan o finals de juny, entre 10 dies i una setmana abans que les altres varietats estudiades. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames morades tirant a rosses, mitjanes. Apta per al consum en fresc o per als animals.
La bacora és enorme, amb la polpa rosada, sovint una mica aiguada, de sabor acceptable però sense excel·lència, i sempre que estiga ben madura. La pell és de color morat i rogenc (cap al capoll s’enrogeix). Els clevills, si n’hi ha són escassos, longitudinals i molt grossos.
Roja com el puny
Figues roges “com el puny”: una varietat
altament productiva>
Madura a mitjan o finals de juny, entre 10 dies i una setmana abans que les altres varietats estudiades. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames morades tirant a rosses, mitjanes. Apta per al consum en fresc o per als animals.
La figa és gran, i ben madura pot ser dolça. Pell roja o moradenca. La cavitat interna sol ser gran. Clevills longitudinals grossos. Les formacions anormals són de poca importància, però sí que és de notar que té un 25% de siconis emparellats. Esquames moradenques o rosades, mitjanes. Madura a la primera quinzena d’agost. Apta per al consum en fresc o per als animals, per bé que també es pot assecar. Les figues sovint tenen “foc”.
La collita de bacores és de mitjana a abundant i, la de figues, abundant. El rendiment de l’arbre és extremadament elevat.
Les fulles fan 17,2 x 19,5 cm, i la proporció de lòbuls és 7 (10%), 5 (27%) i 3 (63%). L’angle del sinus peciolar sol ser molt agut, encara que relativament variable (algun agut i fins i tot obtús).

7. DE SANT PERE D'ALCÀNTERA

És una figuera molt estesa, com a mínim a les comarques de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés. La característica més destacable és la maduració relativament tardana, i la molt bona qualitat de les figues. També n’és alta la producció.
El creixement natural de la varietat és més espargit. Les fulles solen enrotllar-se sobre elles mateixes. L’arbre pot perdre el pàmpol o fullam i romandre carregat de figues immadures.
De Sant Pere d'Alcàntera
Figues de Sant Pere d’Alcàntera.
Diverses formes i longituds del peduncle.
Siconis emparellats i clevillat
característic
Les figues són de mitjanes a grosses, simètriques però de forma prou variable. Sobretot es nota que els siconis desenvolupats més tard estan més pedunculats, són de menor grandària i de forma més aperada. En canvi, els primers siconis tenen una aparença abaldufada, amb coll menut, peduncle curt i major volum. Abans de la collita de figues pot fer algun xerec (bacora esporàdica) cònic que aguanta fins el juliol, i que no s’ha vist madurar.
El principal aprofitament és el de figa fresca: d’una banda per la seua qualitat, de l’altra, perquè arriba quan quasi no hi ha altres figues i en època ja insuficientment càlida per a assecar-ne.
La denominació de figues de Sant Pere d’Alcàntera és coneguda, com a mínim, a Ontinyent i a Moixent. Segurament es tracte de les figues semperes, com les anomenen en algun poble de la Vall d’Albaida. Mirant el santoral hi trobem l’explicació més probable: el 19 d’octubre és el dia de Sant Pere d’Alcàntera, data en què, als pobles on s’ha localitzat, la figuera està en plena collita: com cap altra. Desconeixem si potser hi havia cap festivitat sota l’advocació de Sant Pere d’Alcàntera on el consum d’eixes figues fóra significatiu, com és el cas de les bacores a les festes de Sant Joan, a Alacant...
A Otos l’anomenen hivernesca; a Quatretonda en diuen vernesca, i a Bicorp i Xella —la Canal de Navarrés— en diuen envernesca. A les terres valencianes en són moltes, les variants d’aquesta denominació: hivernesca, hivernenca, llivernesca, hinvernesca, vernesca, vernesca de Sotaia, envernesca, verdol, verdal i verdal d’Oriola. Tanmateix, caldria veure si hi ha diferents hivernesques o són totes la mateixa varietat-població (observades algunes figueres, fa l’efecte que hi ha diverses varietats clarament diferenciables). Totes elles semblen ser figueres uníferes tardanes, amb siconi de forma prou variable, cònica i aperada, pell amb tonalitats verdes i morades, clevillat atractiu i polpa roja i saborosa.
MESURES
FIGA
Pes (g)
46,7
Grandària (mm)
44,9 X 52,4
Capoll (mm)
0 a 19
Ostíol (mm)
0 a 2

La figa és de mitjana grandària, de polpa vermella, melosa, dolça i gustosa. La pell presenta una coloració atractiva, amb zones amoratades o violeta sobre fons verd, i amb clevills variables (longitudinal gros i/o reticulat). És molt fàcil d’observar la gran quantitat de siconis emparellats (14%) i les deformacions (13%), així com una característica gota de mel a l’ostíol. Esquames grans, rosades o verdoses. Madura en començar setembre i és excel·lent per al consum en fresc.
El rendiment de l’arbre és elevat a causa de la molt abundant collita de figues, les quals maduren encara a l’octubre si la tardor és benigna. Les fulles solen recargolar-se sobre elles mateixes, i mesuren 19,5 x 21,6 cm. Tenen el sinus peciolar agut (de vegades obtús, pla o còncau). Trobem fulles de 3 (67%) i 5 (33%) lòbuls.

NOVES VARIETATS

Encara que molt sovint la figuera que trobarem silvestre resultarà ser una cabrafiguera o figuera borda que no serà comestible, cal tenir en compte que la majoria de varietats de figuera cultivades han sigut recuperades en algun moment de la natura, és a dir, la planta s’ha reproduït de forma natural per la dispersió de llavors feta pels ocells o altres animals, i l’home, en observar que la figuera silvestre donava fruites comestibles, l’ha domesticada i cultivada per a traure-li’n profit.
Això vol dir que encara hui podem obtenir varietats noves procedents del medi natural, amb qualitats molt interessants: diferents períodes de maduració, sabors, textures, resistència a plagues, etc.).

CONCLUSIONS

Quant a cultivars, l’estat de les figueres valencianes és extremadament preocupant. La diversitat s’està reduint massa ràpidament, a la qual cosa hi contribueix l’oblit del consum d’aquesta fruita: l’exclusió tàcita de la dieta quotidiana. A pesar que sovint hom planta figueres, sol passar que el material vegetal s’adquireix en viver i allà les varietats existents es redueixen a unes poques classes que podem considerar estàndard i que més aïnes són aptes per al consum en fresc. Hui ens trobem al punt que ja són poques les figueres que poden desaparéixer, de tant poques com n’hi ha. Per això, cal una estratègia de recuperació genètica i divulgació de les varietats tradicionals.
Pel que fa a la tasca de recuperació, l’entrevista continua sent un dels camins, però l’envelliment i la desaparició generacional a què es troben abocades les fonts orals coneixedores del medi fan necessari completar eixa fase amb un intens treball de camp. Els informants, hòmens i dones si és possible, hauran de sobrepassar els 70 anys d’edat. Als pobles on el contacte amb l’agricultura s’ha mantingut més viu, hi ha més marge de maniobra, ja que una persona de 50 anys encara ens pot donar informació.
No sempre és fàcil assignar a una varietat un nom que poguérem dir “normalitzat”, ja que ben poca cosa s’ha estudiat sobre això. Els noms genèrics o descriptius són molt recurrents, com figa blanca, negra, verdal, del peçonet, etc. Cal tenir en compte els fenòmens d’homonímia, sinonímia i també el procés pel qual una varietat pren el nom d’una altra per assimilació a causa de la similitud dels caràcters, confusió o desconeixement: el DCVB en cita i descriu unes 90 varietats anomenades amb més de 130 noms, la qual cosa dóna una mitjana de tres denominacions per cada dos varietats. Per tot això, per a denominar les varietats caldria fer un intens i exhaustiu treball de camp amb entrevistes, i ajudar-se de les cites històriques i filològiques, com van fer magistralment Bosch (1999) i Veny (2001).
La majoria de les varietats populars, per no dir totes, tenen en aparença una alta dispersió genètica, que no sempre és apreciable al fenotip amb un simple colp d’ull. Sovint trobem casos de figueres que han eixit de llavor i “han resultat ser” d’una varietat ja establida, i així s’han denominat, quan en realitat es tracta d’una varietat nova. Un altre motiu de la dispersió genètica són les possibles mutacions gemmàries al llarg dels segles, les influències de virus, etc., que poden donar lloc a cultivars nous.
D’altra banda, la dispersió genètica comporta diversitat, i disposar de diversos clons d’una “mateixa” varietat és molt interessant, per tal d’escalonar una mica la collita, o tenir una millor aptitud de conservació, resistència a plagues i malalties, etc.

EL VOCABULARI DE LA FIGA, LA FIGUERA I EL FIGASSER

Acop. El DCVB diu d’aquest mot balear: “a les figues grosses, perquè s’assequin de tot, les obrin de l’ull fins al capoll, posant-les així al sol; i, en esser seques, les clouen per la part molsuda. Això és l’acop de figa (Mall.). a.) Acop flor: acop de figa flor (St. Llorenç des C.).”.

Albacora. Figa flor, primera collita o florada de les figueres de dos collites.

Aqueni. Llavor de la figa: granet o pinyolet. A l’Horta de València un llaurador parlava d’una figa que tenia la molla “molt granissada, amb granets”, en deia.

Arrop. Xarop o dolç d’origen àrab, com la mateixa paraula arrop, i que s’obté per cocció i evaporació, bullint fruita dolça o del seu suc. A la Vall d’Albaida els més coneguts són els de most de raïm i el de figues. Especialment famós és encara l’arrop i talladetes de Benigànim, per bé que antigament es pot dir que s’ha fet en totes les cases de camp de la comarca per a consum propi, ni que fóra una caldera de figues, que quedava reduïda a pocs litres d’arrop. A l’Alforí es feia un altre tipus d’arrop anomenat melcutxa, també amb talladetes, bullint l’aigua emmelada de rentar les bresques i la cera del reparat després de tallar la mel dels ruscos.

Bacora. 1 V. albacora. 2 Parts genitals externes de la dona. 3 Persona pusil·lànime, inepta, beula.

Bacorero. Oriol: au de la grandària d’un tord, amb les plomes acolorides de groc, principalment, i negre —i a més, les femelles, de verd—, a la qual se li atribuïa ancestralment una notable afecció a menjar bacores. L’au s’autodelata “dient” el seu nom amb el cant, a finals de la primavera: “ba-corero, ba-corero”.

Badat. Obertura en l’epidermis de la fruita de la figuera que deixa al descobert la capa interior de la pell, de color blanc; els badats solen obrir-se en la direcció dels meridians i són uns indicadors de l’estat òptim de maduració de la fruita.

Bífera (figuera b.). Figuera que proporciona dos collites: bacores i figues.

Capoll. Cua de les fruites de la figuera: peduncle. És d’ús comú el castellanisme “peçó” a casa nostra.

Clevill. V. badat.

Cofí. Recipient d’espart o palma que serveix per a contenir figues o altra cosa.

Coll. Part intermèdia entre el cos del siconi i el peduncle, conformada de pell únicament. El refrany —misogin sense redempció— “la figa i la dona, quan torç el coll és bona”, arreplegat per fra Lluís Galiana en la seua Rondalla de Rondalles... diu ben clar quin és el moment de collir la fruita de la figuera: quan la maturitat li’n relaxa el coll i la força de la gravetat la fa penjar verticalment, amb l’ostíol acarat al sòl.

Cóp. Canya amb la punta badada i oberta per una pedra, que s’utilitza per a collir bacores i figues de les branques altes (la Ribera). Esquames. Fulletes mil·limètriques disposades al voltant de l’orifici de l’ostíol, de fora cap a la part interior.

Estaca, o vara
. Esqueix, tros de branca per a plantar i reproduir la figuera.

Figa flor, o flor. Bacora, primera collita de les figueres bíferes. Figa pansida. Figa madura, que ha perdut turgència i volum i està iniciant el procés d’assecament in situ, dalt de l’arbre.

Figa. 1 Infructescència de la figuera, generalment de la collita d’estiu o tardor. 2 Parts genitals externes de la dona. En altres contrades designa el membre masculí.

Figó, o taboll. Siconi immadur.

Figuera mascle i figuera femella. A l’Alforí en diuen figuera mascle d’aquella que no té rebrotins, i figuera femella la que en té al seu peu, al voltant de la soca.

Figues albardades: “Podríem dir que són bunyols que porten dins cadascun d’ells una figa seca, sencera o partida segons pobles o comarques. La pasta de fora té distintes variants: fonamentalment, farina, aigua i un poc de llevat. Un ou batut si es vol. La figa trau al foc, moltes voltes, tanta dolçor, que no cal rebolcar-les en sucre”.4 Comuna és també la denominació bunyols de figa. A Ulldecona es diuen figues en paella, segons el DCVB: “les que s’unten de pasta de farina i aigua, es frigen en paella o en cassola i s’emmelen o ensucren”. A Deltebre les coneixen com a paracotes i se solien preparar per a Nadal i Tots Sants (Queralt, 2006). Nyofles és la denominació d’alguns llocs de les comarques centrals valencianes. A l’Alforí hem recollit que les nyofles són bunyols amb una figa dins, o figues amb gatxetes. I fent un colp d’ull als Serrans, al Villar del Arzobispo, per influència del català, a les figues les anomenen higas, i als bunyols de figa higas albardás, mentre que a Sot de Xera diuen higos a les figues, i higas són els bunyols de figa, concretament. No sabem si les figues fregides de la Marina fan referència a aquestes postres, o a la delícia que són unes figues seques i fregides sense més.

Flor. 1 En la parla popular es denomina flor a l’obertura de la figa (obertura ostiolar o ostíol). A Alboraia fa referència a la figa flor o bacora. 2 Figa flor. 3 Parts genitals externes de la dona.

Foc. Es diu que una figa té foc quan en obrir-la presenta l’interior groguenc, amb part de la polpa una mica eixuta. Es tracta d’un desordre fisiològic que ha produït un mal quallat de les flors pròpiament dites i que ha donat lloc a fruites mal desenvolupades. L’aspecte exterior de la figa no es veu alterat.

Gemma. Borró que origina un ull, una branca o una inflorescència: si és a l’extrem del brot, se’n diu g. terminal també. Granet. V. aqueni.

Macoc i macoca. A Elx s’ha arreplegat aquesta denominació per a un tipus de figa més grossa i primerenca que la resta de figues, ni és una figa, ni és una bacora, en diuen. No obstant això, és clarament una figa produïda en la brotada de l’any. A Alacant fa referència a una bacora assecada (com a breva pasa es definia en un catàleg comercial del segle XIX), i que a la Marina s’anomena xalefa, mot d’origen àrab. A l’Alforí el terme macoc o macoca s’aplica a la fruita molt madura o sobremadurada: a un pas de deteriorar-se i fer-se malbé; així parlarem d’albercocs macocs i melons macocs, i més modernament de plàtans i kiwis macocs, i en el cas de les figues macoques són aquelles que comencen a perdre turgència: a pansir-se, sense estar seques del tot encara. Segons el DCVB, a Albaida un macoc és una bacora pansida. Segons Llatas, als Serrans macoca és una breva muy gruesa (com també salefa o chalefa).

Molla. Polpa: carn de les fruites de la figuera.

Nyofla: V. figues albardades.

Ostíol. Orifici del siconi o figa, anomenat també flor o ull.

Pa de figues. Figues assecades disposades en unes quantes tongades, generalment amb ametles i adobatge amb llavoreta de fenoll i canyella mòlta, conformant una mena de coca redona premsada que és un aliment altament energètic i de paladar saborós.

Pamfígol, o pampolfígol. Figa —fresca, pansida o seca— amb una molla d’ametla o nou a l’interior. També pot fer referència al pa de figues.

Pàmpol. Nom aplicat a la fulla de la figuera i també a altres espècies amb fulles grans: el dels ceps de vinya és el pàmpol per excellència.

Pansonet. Figa pansida. Denominació oïda a l’Horta de València, on en una ocasió també vam poder recollir la variant pastonet, per deformació de pansonet i amb la influència del mot pasta o pastós.

Partenocàrpica. És la figuera que desenvolupa les fruites sense necessitat de fecundació.

Peçó. V. peduncle.

Peduncle. Cua de les fruites de la figuera: capoll. És d’ús comú el castellanisme “peçó” a casa nostra.

Pell. Part externa de la figa, o epidermis, que en algunes varietats es desprén fàcilment i possibilita la seua pelada amb els dits, sense necessitat de ganivet. Hi ha qui es menja la figa “pell i tot”. També l’escorça de l’arbre es diu pell (en arbres més productors de súber se li sol dir petorra, com en el pi o l’ametler vell).

Pinyolet. V. aqueni.

Polpa. V. molla.

Rebrot, o rebrotí. Refillol, brot que naix de la base de l’arbre o de les arrels superficials.

Siconi. Infructescència a l’interior de la qual hi ha agrupades les flors de la figuera, vulgarment coneguda com bacora o figa.

Ull. 1 Gemma brotada. 2 Ostíol.

Xalefa. Segons el DCVB: “figa oberta de dalt a baix i posada a secar al sol (val. meridional)”. A Benissa i a altres llocs del sud sol fer referència específica a una bacora assecada. A Alacant també hi ha la variant xerefa i a Eivissa xereca, “(figa oberta, assecada i tornada a cloure”, segons el DCVB). Aquestes paraules, així com també xeric, xerec i xelefa deriven del mot àrab xariha, “figa seca”. Als Serrans hi ha salefa i chalefa, que fa referència a una bacora gran.

Xerec
. Segons el DCVB: “figa flor (primerenca) produïda per una figuera que no en sol fer, de figues primerenques (Mallorca)”.
Pampolfigols
Pampolfígols. Un aliment exquisit i altament energètic
Devon (Anglaterra), l’estiu de 2012